Home
blancavila | 10 març 2015Fa uns dos anys, el meu pares i jo ens vam canviar de casa. Va ser un fort xoc per a mi perquè havia viscut en el mateix lloc tota la meva vida i tenia molt bons records tancats allà que no volia perdre. El canvi no em va anar bé. Els primers dies a la casa nova vaig començar a tenir claustrofòbia. En aquell moment, tot el meu món estava canviant i no volia perdre també un lloc en el que em sentia segura. Després de tot aquest temps, encara no m’he acostumat a estar aquí, on visc ara. Simplement no ho sento casa meva. Encara hi ha dies en els que em desperto i espero veure la meva antiga habitació.
Per aquesta i suposo que per altres raons, desitjo sortir d’aquí, viure gran aventures. Sovint, quan parlo de que vull estudiar composició, una carrera que s’imparteix millor en el estranger, la gent em sol proposar opcions per no haver d’anar gaire lluny. Però jo vull anar lluny. Vull veure Nova York, la ciutat més artística del món, i treballar dur per tenir una oportunitat. Vull viatjar pel món i vull descobrir, vull conèixer i vull jutjar. I algun dia, després de molt voltar, vull trobar un lloc que en que digui “Això és casa meva” i de veritat ho senti com una llar.
Aquí escric un fragment d’una cançó que m’agrada molt de la Gabrielle Aplin titulada Home. Us recomano que l’escolteu.
Because they say home is
Where your heart is set in stone
Is where you go when you’re alone
Is where you go to rest your bones
It’s not just where you lay your head
It’s not just where you make your bed
As long as we’re together, does it matter where we go?
Home
Blanca